L’estat políticoemocional de molt bona part de la societat catalana està tocat. De motius n’hi ha prou i la situació a hores d’ara es pot definir de moltes maneres.Darrerament s’ha popularitzat, i molt, el terme del “català emprenyat”, un mot que explica a bastament l’estat d’ànim de moltes persones que pateixen la mala prestació de serveis en la seva vida diària i els constants obstacles per poder desenvolupar la seva vida i expressió habitual amb normalitat. Uns sentiments que s’amaneixen dia sí i dia també amb continuades agressions a una forma col·lectiva de ser, negant-ne el dret a existir, negant-ne el sentiment i la seva expressió nacional. Dels trens a l’esport, de l’aeroport a les banderes, dels peatges a la llengua, de la capacitat de decisió política a l’ocultació de les dades econòmiques, del poc benestar a l’espoli fiscal, el comú denominador és el mateix.
Són decisions polítiques de caràcter identitari. Perquè establir un sistema aeroportuari amb un centre de gravetat únic a Madrid enlloc de diverses polaritats com a Alemanya o Itàlia és expressió de la identitat d’un Estat. Perquè començar un tren d’ample internacional entre Madrid i Sevilla i quinze anys després encara no haver-se connectant amb la resta d’Europa i el món és l’expressió de la identitat d’un Estat. Perquè comprometre’s un govern a publicar les balances fiscals i encara no haver-ho fet és l’expressió d’identitat d’un Estat. Perquè escanyar els serveis socials, sanitaris, educatius, de seguretat, de transport i el desenvolupament econòmic, tecnològic i humà d’una nació pel fet de no aportar-li els recursos i inversions que els ciutadans d’aquest territori ja han pagat amb escreix en impostos és un tret històricament identitari d’un Estat. Perquè el fet que el màxim governant d’un Estat digui Diego quan va dir digo és un tret característicament identitari d’aquest Estat...
Un any després de l’expressió democràtica de la sobirania del poble de Catalunya expressada en referèndum estatutari, els dríblings, les males ganes, els frens, els menyspreus, els incompliments... a aquesta expressió democràtica són prou motius per a una sensació generalitzada de desencís amb aquest Estat, que no compleix amb la missió encomanada als estats moderns de protecció i garanties jurídiques envers els seus ciutadans.Però el malestar és mala companyia i no pot imperar en una societat moderna i alhora en constant evolució com la nostra.
Cal l’autocrítica, cal la reflexió, cal adaptar les estratègies, cal revisar les actuacions, de primer les polítiques, però també les socials i les personals... Però cal que aquesta fase no ens paralitzi i cal que deixi pas immediatament a redreçar aspiracions i a fer camí amb convicció i autoestima. Cal il·lusió amb ambició, cal voluntat de guanyar els drets i de superar els reptes...Cal commemorar tots aquells que van lluitar el 1714 pels seus drets i llibertats, i cal honorar aquella derrota amb voluntat de victòria. Preparem ja una victòria democràtica i nacional per al 2014!
Tomàs Bigorra i Munté
Portaveu del Grup Polític d’ERC a la Diputació i alcalde de Vilaplana
